Des de CCOO de la UPV, creiem que és important garantir que els grans escriptors i escriptores de la nostra llengua tinguen una presència a la WWW. Hem començat amb una part de l’obra d’una persona que era, possiblement, un dels pensadors més incisius de la segona meitat de la segle vint, Joan Fuster, i continuarem amb d’altres escriptors i escriptores de la llengua catalana. En un primer moment, inclourem només text, però, amb el temps, esperem afegir-hi, almenys pel que fa als aforismes de Fuster, notes explicatives, ja que, malauradament, moltes de les referències que fa el pensador de Sueca resulten fosques per a moltes persones. Si hi trobeu qualsevol errada o si podeu pensar en qualsevol millora de la nostra proposta, no dubteu a escriure un missatge electrònic a Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo..

Joan Fuster

1. Està escrit: «No judiquis, si no vols ser judicat» (o potser: «No judiquis, i no seràs judicat»; no me'n recordo). Bé. Tanmateix, comsevulla que sia, segons sembla, serem —i ja ho som— irremeiablement judicats. ¿Per què, doncs, privar-nos ara del gust d'anar judicant els altres pel nostre compte?

2. Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: «Joan Fuster és la mesura de totes les coses».

3. Propugno la suspicàcia metòdica, però.

CONEIXEMENTS DE CAUSA

4. «No dic que jo tingui raó, dic que sóc així», explicava Paul Valéry, com excusant-se'n. Però potser calia dir —cal dir—, simplement: «Tinc raó perquè sóc així».

5. Tot el que fem és irreparable.

6. Les nostres alegries solen tenir causa en motius irrisòriament banals. I això, mirat en fred, resulta ben trist.

7. Revindiqueu sempre el dret a canviar d'opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.

8. També ens cansem de desesperar.

9. No començarem a conèixer una persona fins que no la veurem fora de si.

10. Hi ha qui afirma —i les seves raons tindrà— que l'home és un ésser contingent. Per la meva part només puc dir que si jo no existia caldria inventar-me.

11. És inútil fer brometa sobre el particular: mai no comprendrem com es pot ser persa.

12. Més encara: ¿com pot haver-hi algú distint de mi?, com algú pot ser altre — l'altre?

13. Si el sentit comú —això que en diem sentit comú— fos realment comú, enfolliríem.

14. L'eufemisme és ja, en si, una mentida.

15. Shakespeare no hagué d'esforçar-se gaire per tal de ser Shakespeare, ni Goethe per tal de ser Goethe, ni Dant per tal de ser Dant. I això és una mica descoratjador.

16. Moltes ferides d'amor són només ferides d'amor propi.

17. ¿Quan una confidència, una confessió personal a una persona amiga, no ha estat suscitada per la vanitat? Ni que s'hi confessin les majors vileses.

18. Sempre s'és estúpid respecte a algú.

19. No sé si l'obsessió de la mort, tan típica de l'adolescència, caldria atribuir-la al capítol de la depravació o al de la petulància.

20. La paraula fou donada al home, no per a revelar, ni per a ocultar, els seus pensaments, sinó per justificar-los.

21. Fer-se vell és resignar-se a fer-se vell. La cosa no té altra explicació.

22. De tota manera, és aconsellable que envelleixis simultàniament amb el teu cos.

23. Audaces fortuna iuvat. — Els deus ajuden els audaços per pur sentit de l'humor.

24. Ser amic d'una persona molt egoista —més egoista que un mateix— facilita molt les coses. Us permet de simular l'amistat sense remordiment.

25. La gratitud paralitza.

26. «El nostre desig no té remei», ve a dir en algun lloc santa Teresa d'Avila.

Això és, en efecte, una gran veritat, almenys literalment.

I, prenent-ho com a premissa —major o menor—, tots els silogismes que se'n deriven només tenen una conclusió: «La vida és inútil».

27. L'amor. — Malgrat tot dantescament: «Io son piú ch'io.. »

28. El pensament s'afirma —i s'aferma— en les objeccions. Doneu-me un bon contradictor, i seré capaç d'inventar les més excelses teories.

29. Tal com preguntava el pobre Lear: «Qui pot dir-me qui sóc jo?»

30. Sembla una bajanada, però la primera condició per a ser cínic és que els altres no ho siguin.

31. Hi ha una «por de conèixer», que és la por de convertir-nos en —o a— allò que coneguem.

32. «...Humà, massa humà... »

No hi ha res que sigui massa humà.

33. No es pot tenir res —tenir: llibertat o poder, alegria o coses, amor—, com no sigui prenent-ho a altri.

34. «De la discussió naix la llum», diuen. I l'experiència demostra que, efectivament, cadascú sol quedar-se amb les mateixes conviccions que tenia abans de discutir, però més clares.

35. Forma part d'una bona educació saber en quines ocasions cal ser mal educat.

36. Som irrepetibles.

37. Benaventurats els qui han tingut un mestre —maître à penser, s'entén—, perquè ells podran renegar-lo.

38. Cal prendre les coses com són —i, per tant, la mort, el sofriment i la injustícia, com uns xantatges dels demiürgs.

39. Aparentar que es claudica pot ser, ben mirat, un excel×lent recurs, per a un polític igual que per a un enamorat.

40. De l'enemic, n'envejem els defectes, gairebé sempre i, naturalment, sub specie boni. Són les seves virtuts el que, en el fons odiem i el que ens hi molesta.

41. A mi, l'alcohol em fa més comprensiu.

42. Aquell personatge de Balzac que aspirava a «viure amb excès», jo no l'entenc, Senyor, jo que voldria, etc.

43. Potser mai no som tan sincers com quan fingim ser sincers.

44. «Els elefants són contagiosos» afirmava un surrealista. I és possible que tingués raó. No se sap mai.

45. Perquè una cosa arribi a emocionar-nos cal que tingui una certa dosi de vulgaritat.

46. L'home no ha fet res més, d'ençà que és home: corregir la creació, esmenar l'obra de Déu — tot allò que Déu havia fet i que, segons Génesi, considerava bo...

47. Quan hom arriba a la conclusió que un problema és insoluble, se'n fa esclau. D'aquí naix una fatalitat que pot ben anomenar-se tràgica i que, fet i fet, és la fatalitat de les seves velles tragèdies.

48. Doneu a un error una formulació axiomàtica, i acabarà per semblar-vos una veritat.

49. Només la mort és perfecta — i encara no sempre.

50. Totes les meves idees són provisionals. (Però que consti que no ho dic amb orgull.)

51. Si hi penses, comprovarás que realment no t'empipa que et contradiguin, sinó que et facin veure que et contradius tu mateix.

52. La capacitat d'oblidar és, sense dubte, un símptoma clar de salut física i moral.

53. El món seria prou més intolerable si un —jo, tu, ell— no cregués que la seva pròpia vida és un cas excepcional.

54. Els amors furtius tenen això de bo: arriben a semblar-nos encantadors.

55. «Je ne méprise presque rien. » Ni jo tampoc —i vostès dispensin.

56. Quan alguna vegada sembla que esteu d'acord amb altri, no en dubteu pas: és que hi ha un malentès.

57. La dona és pura fisiologia: l'home també, però prova de dissimular-ho.

58. M'imagino que hi haurà una mena o altra de diferència entre ser ateu respecte a Jehovà i ser ateu respecte a qualsevol altra divinitat (o respecte a un Olimp sencer).

59. A part això, penso que cal no confondre dues coses tan distintes com són l'ateisme i la teofòbia. Més d'un soi-disant ateu no passa de ser un simple teòfob més o menys rabiós.

60. Tots els homes són mortals, i jo més que ningú.

61. Modèstia de l'autor. — Els aforismes — els meus com els de tothom — són sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també.

62. És perillós de guanyar-se l'enemistat d'un estúpid, perquè els estúpids solen ser més nocius que no pas els malvats. Però, de més a més, resulta moralment molt incòmode: amb un estúpid per enemic sempre tenim la sensació d'estar fent el ridícul.

63. Només ens pot refutar un qui pensi com nosaltres.

64. Qualsevol ambició, per tèrbola que sigui, si es duu a un extrem violent, arriba a causar respecte.

65. — Què passa?

— El temps.

I, en efecte, això que passa és el temps.

66. Cada nom és un pseudònim; cada cara, una màscara; cada gest, una afectació; cada paraula, un equívoc. I en aquestes condicions, l'home és un animal social! Sí, senyors: zoon politikon.

67. «Ego dixi: Dii estis» (Ps., LXXXI. 6) I no ens ho volem creure!

68. Les lliçons més útils són aquelles que decidim no aprofitar, i precisament perquè no les aprofitem.

69. Si l'home adult enyora la seva infància, és perquè no se'n recorda, o perquè se'n recorda malament.

70. Interessa denunciar que sota la innocència dels Abels hi ha, tot sovint, una descarada provocació ultratjant. Millor dit: aqueixa innocència és, per se, en la majoria dels casos, una provocació.

71. Totes les metafísiques són «metafísiques de consolació», incloent-hi la del mateix Camus, en la mesura que és metafísica.

72. Per això crec que no hi ha una diferència massa essencial, a efectes del consumidor, entre la filosofia i el conyac o la morfina.

73. Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi és de ser Joan Fuster.

74. En moltes coses, però en l'amor particularment, l'experiència sol ser un defecte. Per això el primer amor és recordat com el millor —és el millor.

75. Només diem —i escrivim!— llocs comuns: altrament no ens entendríem.

76. La veritat a l'escola. — «Adaequatio intellectus et rei.» Bé, però què vol dir adaequatio?, i què vol dir intellectus?, i què vol dir rei? Fins i tot, què vol dir et?

77. No hi ha maneres distintes de creure.

78. Ningú ens ofèn tant com aquell qui es nega a ser enemic nostre, justament quan nosaltres el volem per enemic.

79. La vida és monòtona, sense dubte, i molt, però no solem adonar-nos que nosaltres mateixos en som més encara, de monòtons.

80. Punt de meditació. — En aquest precís moment, milions i milions de persones forniquen de pensament, de paraula o d'obra: els milions restants esperen la seva oportunitat. (El moment en qüestió és sempre qualsevol moment.)

81. La vanitat dels altres només ens resulta insuportable precisament perquè ens sembla usurpació.

82. Fixeu-vos-hi bé: sempre es fa la voluntat de Déu —la voluntat d'altri.

83. «Duo si idem dicunt, non est idem.» Però encara: una mateixa cosa, dita per una mateixa persona en moments distints, ja no és la mateixa.

84. Sabem que hem de morir, però l'instint de conservació ens recomana d'oblidar-ho.

85. Un pensament sistemàtic, vull dir sense contradiccions internes, sempre tindrà el desavantatge de no poder resoldre la seva contradicció amb la vida.

86. Hi ha un perill: el d'acabar un assemblant-se massa a si mateix.

87. Però també resulta ben difícil imitar-se a si mateix.

88. Le moi haïssable. — No sóc un home prudent: no he caigut tan baix. Només sóc un covard, que és una cosa ben distinta — i, fins a cert punt, oposada.

89. De tant en tant, sentim la necessitat d'inventar-nos un maniqueu per tal de donar-nos el gust de refutar-lo. Si no ho fèiem, arribaríem a perdre la fe en les pròpies conviccions.

90. Que l'home hagi estat capaç d'inventar al llarg dels segles tantes i tan variades metafísiques, és cosa que no ens ha de sorprendre. Al capdavall, es tracta de simples excrescències de la imaginació. El que ja resulta més sorprenent, però, i fins i tot alarmant, és que l'home hagi necessitat, o necessiti encara, inventar-les.

91. Ah, si el sexe pensés!

(Perdó, però m'ho suggereix Pascal: «Imagineu un cos ple de membres pensants...»)

92. Hi ha la mort: doncs sempre hi haurà Déu. Hi ha la vida: doncs sempre hi haurà déus.

93. Rarament es pot formular una veritat —cert tipus de veritat, en tot cas— sense que sembli una insolència.

94. Potser per això, de vegades, hi ha qui a base d'insolència pot fer creure que diu veritats.

95. Els possessius: heus ací unes formes gramaticals realment pertorbadores.

96. Donem importància, molta importància, a certes coses, a fi de poder creure que en aquesta árida, desolada vida hi ha coses importants.

97. Totes les teories, dutes a les últimes conseqüències, resulten absurdes. Això significa que ja ho eren en principi, almenys en part. I no cal dir que aquesta conclusió ens ha d'induir a practicar un escepticisme moderat. A practicar-lo; no a professar-lo, que no en valdria la pena.

98. La joventut sempre és estúpida, fins i tot quan el qui és jove s'anomena Rimbaud —el qual, en efecte, era estúpid, i genial (no es tracta de condicions incompatibles).

99. Sociologia de la moda —Cal fer marxar el comerç. Les suposades implicacions sexuals només en són l'excusa.

100. Imagineu-vos un estoic somrient: fóra l'home perfecte.

101. Perquè l'ull pugui veure's ell mateix, li cal la mediació de l'espill. La consciència també en necessita un, d'espill. No ens veiem —o coneixem— sinó mirant-nos en altri.

102. «Viure és no haver-se mort encara»; «per a l'home, viure és esperar la mort»; etc.

103. Un amor sense decepcions no seria amor; seria, ¿què en sé jo?, confitura o música de Bach.

104. L'amor. Encara. — «S'io m'intuassi come tu t'immii...» Però això és impossible! Començant perquè tu no t'emmeves — o t'emmies: no encerto a traduir-ho bé—: sóc jo que m'ho penso.

105. Les persones que, com ara jo, som pràcticament escèptiques, estem condemnades a trobar bé tot el que fan els altres i a suportar que sempre hi hagi algú que trobi malament tot allò que fem,

106. Les veritats, cal exagerar-les perquè resultin creïbles.

107. Les dones, com els literats, són bèsties essencialment anacròniques.

108. Em posa molt trist això d'estar escoltant com parla una persona intel×ligent i que no m'interessi gens el que em diu.

109. Qui suportaria la idea d'un duplicat de si mateix?

110. Reflexionar —sembla que la mateixa paraula ho digui— és tant com reflectir.

O com reflectir-se.

111. Totes les filosofies són formes amb prou feines velades —dissimulades en diríem— de solipsisme.

112. Aspirem a la certesa en tot (a la certesa moral, almenys). I no sé per a què. Tant se val, en definitiva.

113. No sols la riquesa de pensament d'una persona, sinó també la seva complexitat de matisos sentimentals, depenen del lèxic que domini i dels seus recursos sintàctics. Pensem i sentim en la mesura en què ens ho permet la nostra llengua.

114. Una persona que ens estima és un perill permanent.

115. Els únics plaers que no defrauden són els imprevistos.

116. Adam. — L'abominable home de les neus: dic, del paradís.

117. Sovint, repetiria allò d'aquell personatge de novel× la: «Proveu que dic la veritat!» Però no com un repte, sinó com una súplica.

118. Com més hi penso, més crec que ser jo és una forma de neurosi — bastant inconfortable, per cert.

ÈTICA A UN DESCONEGUT

119. Repeteix amb mi: «Nihil humani...» Ni la bestiesa!

120. En tot allò que fem —àdhuc en allò que no està bé— només ens redimirà una gran obstinació.

121. Accepta't tal com ets. Però procura, de seguida, convertir aquesta acceptació en un remordiment.

122. Les idees que tens: les idees que et tenen. Aquestes últimes —i tu no ho saps— són les que practiques.

123. Hauríem de sentir-nos una mica —si més no, una mica— responsables de la cara dels nostres fills i del fanatisme dels nostres correligionaris; nosaltres, en certa manera, també en tenim la culpa.

124. No us irriteu: resulta antihigiènic.

125. El moralista és un home que té una experiència decepcionada dels altres homes.

126. L'innocent no sap que ho és —i per això ho és.

127. Psicologia de confessionari. — Tots els primers pecats tenen, com el d'Eva, un mateix mòbil: la curiositat. El segon —la repetició del primer— es fa per orgull. Després, ja tot és qüestió d'hàbit.

128. Sofreixes? Bé: resigna-t'hi. Ningú no ha nascut impunement. Ho diu Sèneca.

129. Hi ha qui mereix admiració, o menyspreu, o indiferència. Però també n'hi ha que només mereixen ressentiment.

130. Us acusen? No en feu cas. De segur que és en nom de normes o de mites que, tàcitament o expressa, ja havíeu abjurat.

131. L'orgull amaga sempre una mena o altra d'impotència: és la gran impostura dels dèbils. Quan es parla, per exemple, de «l'orgull aristocràtic», cal entendre que els seus titulars estan ja ben poc segurs de la seva superioritat de casta. L'aristòcrata autèntic és un dèspota, una bèstia, però no un orgullós.

132. ¿Fins a quin punt tenen dret, els altres, a la meva sinceritat?

133. Contra el bé i contra el mal —contra les pretensions de l'un i de l'altre— només tenim una defensa: la ironia.

134. Viure és trair.

135. Heus ací la cara més deliciosa, el somriure més temptador. Bé. A sota hi ha una calavera tètrica i estòlida. Tots ho sabem, això. Però crec que pensar-hi és un veritable pecat d'obscenitat.

136. I de més a més. totes les calaveres —com tots els sexes— són iguals, si fa no fa.

137. No demanis comprensió ni al teu millor amic: a tot estirar, es limitarà a compadir-te, com tothom.

138. Si bé ho mires, comprovaràs que no hi ningú que mereixi la teva enveja.

139. En el fons de tot enamorament hi ha un error: sense cap motiu havíem pensat que la persona que estimàvem era una altra.

140. És bo de creure que els altres ens estimem: això ens ajuda a estimar-los.

141. No he admirat mai cap home d'acció. Ho lamento.

142. Si per casualitat ets virtuós -qualsevulla que sia la mena de virtut que professis-, convé que ho dissimulis. Així t'estalviaràs almenys dues molèsties considerables: la de ser admirat i la de ser menyspreat.

143. Tu no has triat la teva vida, i tanmateix n'ets responsable. Aquesta és la paradoxa fonamental que les ètiques, si gosen admetre-la, no acaben de resoldre.

144. Fes que cada desgràcia teva es converteixi en una acusació contra algú. Això t'ajudarà a suportar-la.

145. Obediència és seguretat.

146. Res d'homenatges, home! La hipocresia és una exigència que la virtut imposa al vici.

147. I poques vegades pensem en la tragèdia -si més no, en el drama- de l'hipòcrita malgré lui.

148. Reflexió de Quaresma. -La carn és trista, hélas! És trista, si, però ella no ho sap.

149. Compte! No reveleu mai allò que us penseu ser. Resulta perillós. Perquè els altres podran contrastar-hi el que realment sou, i la comparança us serà inflexiblement desfavorable.

150. Les febleses dels nostres veïns tenen, almenys, un avantatge: el de donar-nos ocasió de sentir-nos puritans, ni que sigui per un moment.

151. Pensa -sobre tu mateix, sobre el món, sobre qualsevol cosa-, i et sentiràs distint dels altres: la reflexió aïlla.

152. L'heterodòxia és, sempre, soledat.

O viceversa: la soledat és, sempre, heterodòxia.

153. La disjuntiva potser fóra: o solitaris o solidaris.

154. Sovint ho oblidem, però no és gens clar que les víctimes de la injustícia hagin de ser necessàriament justes. De vegades, per amor a la justícia, acabeu defensant un criminal contra un altre criminal.

155. «Cal experimentar-ho tot», m'aconsellen. Jo renuncio a les experiències incòmodes i a les experiències idiotes. Això em desqualifica i em limita per a moltes coses, però tant se me'n dona.

156. No desertis: rebel×la't -si pots, és clar.

157. El matrimoni és l'única forma legal i honorable de complicitat que reconeix la nostra societat.

158. No és solament el temor, com deia Estaci, l'origen dels déus: també un instint de rebel× lió. Simètrica a la necessitat espontània de pregar, hi ha la necessitat espontània de blasfemar.

159. Autognosi. - Coneix-te a tu mateix. Així t'acostumaràs a tractar-te -in mente, és clar- amb una certa displicència.

160. De vegades sentim necessitat de posseir alguna cosa, precisament per tal de poder perdre-la.

161. No vulguis improvisar la teva vida: correries, si no, el perill de trobar-te que et falla la «inspiració» en el moment de més compromís.

162. És descoratjador: tots tenim els mateixos defectes!

163. La sort és una cosa -una oportunitat?- de la qual només participen els altres.

(Aquest principi és predicable de tothom.)

164. «Canvies? Doncs ets veritat.» Ser fidel a tu mateix no implica imprescindiblement de ser fidel a les teves coses, a la teva ètica, al teu concepte de tu que tu mateix t'has inventat...

165. No ens hem pas d'enganyar: l'honradesa és un luxe caríssim.

166. Simula que t'interessen les trivialitats intimes que et conta el teu veí. Potser així aconseguiràs que ell simuli igualment quan tu li contaràs les teves. Al final us trobareu convertits en amics, perquè en últim terme l'amistat consisteix en això.

167. L'avarícia, més que no pas una aberració, em sembla una imprudència.

168. Mira de no indignar-te amb ningú perquè sigui egoista, malvat o ximple. Tu ets igual que ell. I jo.

169. És preferible parlar, parlar clar i dir-ho tot. Les paraules, o les mitges paraules, que se us quedaran dins el cos se us podriran.

170. En un altre pla, el problema és realment: ¿quan tenim el dret a callar?

171. Hi ha qui accepta les desgràcies que li vénen a sobre, com si ell mateix les hagués triades lliurament. Aquesta mena de masoquisme espiritual sol rebre noms respectabilíssims.

172. La bona fe, la bona fe... Els fanàtics, veus?, tots són gent de bona fe.

173. Sobre totes les coses que poden repugnar en la prostitució, n'hi ha una d'essencial: que constitueix una forma amargament flagrant de simonia.

174. «Matar el temps...» Aquesta expressió és tot un programa, ens proposa els temps com un enemic. I potser no hi ha altre camí de salvació.

175. De vegades, cal ser pervers per misericòrdia.

176. Precisament perquè el món és injust, o imperfecte -com vulgueu dir-ho-, l'home necessita l'esperança per viure. Ben cert, l'esperança no passa de ser una manera d'enganyar el cos: però pot consolar, o pot induir a la revolta - que és una altra forma de consolació.

177. No hi ha cosa moralment més saludable que posar en clar la part de raó que mai no podrem arrabassar als nostres enemics.

178. No tothom és capaç d'avorrir-se. El tedi, en efecte, exigeix una tècnica refinada i una predisposició personal ben particular. Essencialment: cal tenir molta imaginació, esgotar-la, i després sentir-ne l'enyorament.

179. Narcís era un ociós. Quan un no té res a fer, tendeix a observar-se a si mateix. I a força d'autocontemplació, hom acaba trobant-se admirable, bonic i àdhuc digníssim. La resta del mite és igualment fatal.

180. Amar l'enemic. Bé. Però fóra ideal poder-lo amar sense per això deixar de considerar-lo enemic.

181. Només no som allò que ens proposem no ser.

182. Moltes vegades busquem l'èxit, una mena qualsevol d'èxit, fins i tot el més absurd, perquè no hem pogut arribar a ser feliços.

183. No hi ha cap amor autèntic sense una mica de vilesa en els seus episodis més delicats.

184. «Clara cum laude notitia»: això és la glòria humana segons definició de sant Tomàs d'Aquino.

Decididament no val la pena d'encaparrar-s'hi.

185. Ben sovint, la gent s'excusa de fer alguna cosa al× legant-hi desdeny o modèstia. Però que no us emboliquin! Sota les renúncies, massa vegades no hi ha sinó pura i simple impotència.

186. En hipòtesi, a l'acció més noble i desinteressada, sempre se li pot atribuir una o altra motivació infame: en la majoria dels casos, encara, aquesta motivació hi és.

187. No esperis ni temis, i seràs perfecte.

188. Precepte de dialèctica. -Crideu, quan discutiu i tingueu raó. Ordinàriament, el qui no en té també crida. I no és cosa de perdre posicions per un qüestió de bones maneres.

189. La caritat ben entesa comença per un mateix: l'odi ben entès, també.

190. Fóra injust reprotxar a Galileu que, per salvar la seva vida, es retractés de les seves afirmacions científiques. Al capdavall, una veritat -si realment és veritat- continua sent veritat, tant si hom mor per ella com si no; des del punt de vista intel× lectual un màrtir no és mai un argument. Però, encara, per a Galileu, la seva pròpia vida havia de valer més que qualsevol veritat.

191. Avui l'adulteri ja fa cursi.

192. Qui es podrà realment desdir de res que hagi dit? Quan ens convé, revoquem les nostres paraules; però això és només en aparença.

193. Art d'evitar la inconseqüència. - En comptes d'adoptar uns principis i subjectar-hi la conducta, és preferible deduir els principis a partir de la conducta que seguim. Potser, en aquest cas, mai no seran uns principis gaire egregis, però també això és un avantatge.

194. Un només se sent veritablement sol quan no té res en què pensar - o quan té por de pensar en res.

195. Malparlar dels altres no és un vici tan vergonyós com diuen. Mentre l'exercites, en efecte, no caus en la temptació de malparlar de tu mateix, que fóra un vici pitjor.

196. És un deure dels joves espantar sistemàticament els vells, ni que sigui per evitar que s'adormin del tot.

197. Negueu-vos a tot allò que, per principi, es defineix com inefable, o misteriós, o merament esotèric. De nit totes les vaques són negres.

198. Pensa en una altra cosa, i trobaràs la pau.

199. En general, no són els nostres prejudicis que ens obliguen a obrar d'una manera o d'altra: ens hi obliguen, ben mirat, els prejudicis dels altres.

200. Tenim tan arrelats alguns defectes, i els sentim tan nostres, que no gosem corregir-nos-els per por que no siguin virtuts. I al capdavall, vés a saber si les virtuts no són això.

201. Només amb la mort t'alliberaràs de tu mateix. Resigna't, doncs, a no ser lliure mai.

202. Allò que veritablement ens encomana melangia, no és tant l'enyorança del temps passat com el desistiment per al temps futur - i en la pràctica no ens és gens fàcil de distingir una cosa de l'altra.

203. No aconsellis a ningú que no faci una cosa, si no l'has feta tu abans, ni li aconsellis que en faci alguna, si tu ja l'has feta. Però, per poc que puguis, no aconsellis mai res.

204. Dos germans mai no estan més units -mai no se senten tan germans- que quan s'alien contra el seu pare.

205. Hi ha moments en què un se sent inferior a si mateix. Quina forma més subtil, més recargolada, de vanitat!

206. Fem moltes coses només per tal de parlar-ne. Robinson era virtuós, més que no pas per manca d'ocasions, per manca d'interlocutors amb els quals fer tertúlia o confidència.

207. «Nihil humani...», Encara. -Les persones respectables són, en el fons, aquelles que troben que hi ha coses humanes -certes coses- que els són alienes.

208. Un assassí és també un instrument dels designis i de les forces de la Natura.

209. Creu-me, jove: no et facis cas! A la teva edat, un es passa la vida fent-se trampa a si mateix.

210. Mesura cada home per la seva acció més indigna, però tracta'l amb els miraments deguts al seu fet més noble. I que consti: això no és duplicitat, sinó realisme i sentit de l'humor.

211. CLOV -Tu crois à la vie future?

HAMM -La mienne l'a toujours été.

(S. Beckett, Fin de partie)

212. És útil que tinguis sempre una obsessió o una altra: això et distraurà.

213. La vida t'ho podrà negar tot, però sempre et reservarà una oportunitat: la de poder burlar-te desesperadament dels altres, i de burlar-te'n amb raó.

214. «Els cops de l'amic són fidels; els besos de l'enemic són pèrfids», llegim en la Bíblia. Però nosaltres -tothom- avorrim els cops, i ens entendreixen les besades. I, tot ben garbellat, no són els cops el signe més plausible de l'amistat.

215. En aquest món, sembla, tothom és honrat fins que deixa de ser-ho.

216. Si hi ha pecat, tot és pecat.

(La mateixa Teologia i tot .o sobretot-: usar el nom de Déu en va.)

217. Només per instint obrem raonablement. La majoria de les decisions preses a consciència, reflexionades i lúcides, solen ser demencials o totxes.

218. -I tu, que no tens ni esperes res, ¿per a què vius?

-Per a no morir.

219. Cal saber arribar a temps a tot: a l'amor, a l'èxit, a la desgràcia, a la mort. Una precipitació o un retard insignificants poden frustrar-vos-en el profit.

220. Fins i tot en els plaers més sensuals, hi ha una manera intel× ligent de gaudir-los.

221. Cada contrarietat n'és una advertència: no tens dret a esperar això que esperes.

222. Fer-se matar -i per la raó que sigui: un delicte, un ideal, una passió- és encara una modalitat de suïcidi, i no s'hi val a dissimular-ho.

223. Posat que voleu parlar-ne... -Sacra sacre tractanda. És a dir amb el silenci.

224. La felicitat, com asseguraven els homes del Pòrtic, consisteix a no desitjar: a no sentir cap desig, hi precisaria jo. La inapetència és un estat de perfecció, potser l'únic.

225. Jugar és, sempre, perdre -si més no, el temps.

226. Per a bé o per a mal -generalment per a bé- cada un dels nostres actes no passa de ser una tosca paròdia de la nostra intenció.

227. La paternitat indueix al cretinisme.

228. Sempre han tingut bec les oques. Les èpoques que hom sol qualificar de profundament depravades només superen les altres en una depravació: la franquesa.

229. El sentit de la responsabilitat és l'única forma de por realment útil que conec.

230. La veritat no sempre coincideix amb la justícia, t'ho adverteixo.

231. Només la gent poc sensual pot ser plenament materialista sense esforç.

232. Continuo convençut que tots els dilemes són falsos: trampes per obligar-vos a acceptar alguna cosa que us repugna.